Mamífer.html
 
| ca | de | en | es | fr | it | nl | no | pl | pt | ru | ro | fi | sv | tr | vo |


 

Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiques.htmlCom entendre les taules taxonòmiques
Mamífers
Registre fòssil: Triàsic superior – actualitat
Coala – Artibeus sp. Equidna de musell curt – Dofí mular
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Subfílum: Vertebrata
Clade: Amniota
Classe: Mammalia
Linnaeus, 1758
Infraclasses

Els mamífers (Mammalia) són una classe de vertebrats. Les seves característiques principals són el seu pelatge i l'alimentació de les cries amb llet per mitjà de glàndules mamàries. N'existeixen unes 5.500 espècies arreu del món que són classificades en tres subclasses: els monotremes ponedors d'ous (Prototheria), els marsupials (Metatheria) i els placentaris (Eutheria), als quals pertany l'ésser humà.[1] La seva mida va del diminut ratpenat de nas porcí (30-40 mm i 2 g) fins l'enorme balena blava (33 m i 181 tones.

Deixant de banda les cinc espècies de monotremes, tots els mamífers donen a llum cries vives en lloc de pondre ous. La majoria de mamífers també tenen dents especialitzades, i el grup més gran de mamífers, els euteris, utilitzen una placenta durant la gestació.[2] El cervell dels mamífers regula un sistema endotèrmic i un aparell circulatori que inclou un cor amb quatre cambres.[2]

Filogenèticament, els mamífers són definits com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels monotremes (equidnes i ornitorincs) i els teris (marsupials i placentaris).[3] Això implica que alguna grups de "mamífers" extingits no són membres del grup corona Mammalia, tot i que la majoria d'ells tenen totes les característiques típiques dels mamífers. Aquests animals són situats sovint dins el clade sense rang dels mammaliaformes.

El llinatge mamiferoide divergí del llinatge sauròpsid a finals del període Carbonífer. Els sauròpsids evolucionarien en els rèptils i ocells d'avui en dia, mentre que la branca sinàpsida portaria als mamífers. Els primers mamífers autèntics aparegueren al període Triàsic.[4] Els ordres moderns de mamífers aparegueren a les èpoques del Paleocè i Eocè (període Paleogen).

Taula de continguts

edita Morfologia

Els mamífers són tetràpodes (taxonòmicament parlant), un grup de vertebrats, i tenen característiques d'aquest grup que no es llistaran aquí.

edita Trets principals

edita Pèl

Un pelatge com el d'aquest bou mesquer és un tret exclusiu dels mamífers.

Un pelatge compost de pèls és una de les característiques més importants dels mamífers.[5] Encara que algunes espècies (com per exemple les balenes) de fet no tenen pèl, evolucionaren d'avantpassats amb pelatge i mostren creixement capil·lar com a mínim durant el seu estat embrionari. La majoria d'espècies estan gairebé cobertes de pelatge durant tota la vida. Els pèls estan composts principalment de la proteïna coneguda com a ceratina.[6] El pèl dels animals pot tenir diverses funcions:

  • El pelatge contribueix a la regulació tèrmica, car aïlla el cos del fred i en certs casos pot protegir també de la calor. Aquest aïllament és quelcom d'important per mantenir la temperatura del cos a un nivell constant (homeotèrmia).[5]
  • Una coloració i distribució especials del pelatge contribueix al camuflatge i a la cripsi tant per les preses com pels predadors. És per això que alguns mamífers canvien el color del pelatge segons l'època de l'any (com per exemple la llebre de les neus o la guineu àrtica). Una coloració cridanera del pelatge també pot servir com a advertència per als predadors (com en el cas de les mofetes).[7]
  • El pelatge també pot ser un tret distintiu dels dos sexes (les crineres dels lleons, o el pèl facial i del pit en els humans).[8]
  • El pelatge pot servir per a comunicar-se, com és el cas dels pèls eriçats del clatell dels llops o els pèls eriçats de la cua blanca del cérvol de Virgínia, que és un senyal de fugida.[9]
  • Els pèls també juguen un paper en el sentit del tacte. Això és especialment cert en el cas de les vibrisses, que es poden moure per mitjà de músculs especials i que estan dotades de fibres nervioses i mecanoreceptors.[10]
  • En alguns tipus de mamífers, com per exemple els eriçons, porcs espins i equidnes, una part del pelatge s'ha desenvolupat en punxes, que ofereixen una important protecció contra els predadors.[11]
  • Els pèls també poden fer la funció de filtre, protegint els òrgans sensorials, com ho fan les pestanyes, les celles i els pèls de les orelles. També atrapen els cossos externs de l'aire que es respira, mitjançant el pèl nasal.[12]

edita Dentició

La dentició d'un tigre.

Els mamífers són majoritàriament heterodonts (tenen més d'un tipus de dents).[13] Es caracteritzen per quatre tipus diferents de dents: les incisives, canines, les premolars i les molars. La quantitat de dents de cada tipus es representa amb una fórmula dental.[13] Aquesta dentició heterodonta és un tret diferenciador important respecte a la dentició homodonta dels rèptils, i té una importància capital en la classificació dels fòssils. La majoria de mamífers canvien les dents una vegada (són difiodonts).[13] Primer apareixen les dents de llet, que més tard són substituïdes per les dents permanents. Les molars no són substituïdes, car apareixen conjuntament amb les dents permanents.

  • Els monotremes (Prototheria) adults no posseeixen cap dent, però les cries tenen una dent similar als telolècits dels rèptils i ocells, que utilitzen per obrir l'ou.[14]
  • La dentició dels marsupials (Metatheria) es diferencia en diversos aspectes de la dels placentaris. Totes les espècies tret dels uombats tenen un número diferent d'incisives al maxil·lar superior i inferior. Els marsupials primitius mostraven una fórmula dental de 5/4-1/1-3/3-4/4, amb cinquanta dents en total. Encara avui en dia, aquests animals solen tenir entre quaranta i cinquanta dents, una quantitat netament superior a la de placentaris comparables.[15]
  • Els placentaris (Eutheria) primitius tenien una fórmula dental de 3/3-1/1-4/4-3/3, amb un total de quaranta-quatre dents. [16] Aquesta fórmula dental original encara es troba en algunes espècies. En la majoria de casos, el nombre total de dents s'ha reduït degut a una alimentació especialitzada. Algunes poques espècies, com l'ós formiguer o el pangolí, han perdut totalment la dentició.[17] El cas invers, una evolució que ha portat a un augment del nombre de dents, només ha passat en algunes ocasions: l'armadillo gegant (Priodontes maximus) té fins a cent dents en el seu musell tubular, més que qualsevol altre mamífer terrestre. Els odontocets representen un cas especial: les seves dents s'han tornat totes iguals (homodontes) i en algunes espècies de dofins poden arribar a ser 260.[18]

edita Ossos de l'orella i l'articulació de la mandíbula

Juntament amb els cetacis, els sirenis són els mamífers més adaptats a una vida aquàtica.

Una característica exclusiva dels mamífers són els tres ossos de l'orella: el martell, l'enclusa i l'estrep.[19][20] Es troben a l'orella mitjana, reben la vibració de la membrana timpànica i la transmeten a la finestra ovalada de l'orella interna.

Segons el seu origen, es distingeixen els ossos de l'orella mitjana: l'estrep prové de l'hiomandibular, que en els peixos forma part del maxil·lar inferior i que en la resta de vertebrats terrestres pren la forma de modíol.[13] L'enclusa i el martell provenen de l'os quadrat i de l'articular. La membrana timpànica prové d'un os gairebé en forma d'anell, el timpànic.

En els altres vertebrats, l'os quadrat i l'os articular formen l'articulació de la mandíbula, que en els mamífers és substituïda durant el desenvolupament del fetus per una articulació temporomandibular que sorgeix a una altra part. Aquesta articulació es compon dels ossos dentari i esquamosal.[13]

edita Altres característiques

Les cries mamen de la seva mare; d'aquí ve el nom dels mamífers.

edita Varietat en la morfologia

Les ratapinyades són els únics mamífers capaços de volar.

Al llarg de la seva història evolutiva, els mamífers han colonitzat gairebé tots els hàbitats i també s'han diversificat en una varietat de formes. Un grup de mamífers s'han adaptat a un estil de vida aquàtic, els més adaptats dels quals són els cetacis amb la seva morfologia semblant a la dels peixos. Els membres anteriors s'han reconvertit en aletes, els posteriors han desaparegut i la cua s'ha transformat en una aleta caudal. En altres mamífers com les foques o els manatins, la transició a una vida aquàtica és molt menys completa.[13] Les ratapinyades són, juntament amb els ocells i els extingits pterosaures, els únics vertebrats capaços de volar. Presenten dits molt allargats que suporten el patagi.[13] També hi ha alguns grups de mamífers que han desenvolupat patagis independentment els uns dels altres. Aquestes membranes els permeten planar. Alguns d'aquests grups són els dermòpters, els esquirols voladors o els anomalúrids, a més de marsupials com els utes, els petàurids[28] i els acrobàtids. Altres mamífers s'han adaptat a un estil de vida subterrani, amb una anatomia cilíndrica i potes curtes que sovint s'utilitzen per excavar.[29] Nombroses espècies tenen un estil de vida arbori; es distingeixen per la seva habilitat de manipular objectes per mitjà de polzes oposables i cues prènsils. Els que habiten als prats i altres hàbitats oberts solen presentar una reducció en el nombre de dits del peu i la formació de peülles o potes endurides, mentre que d'altres tenen potes posteriors molt desenvolupades i han adoptat una locomoció per mitjà de salts.[30] Molts mamífers, sobretot els més petits i que viuen amagats, tenen cossos grassonets amb potes curtes; per exemple, els rosegadors i els insectívors.

També hi ha diferències considerables quant a la mida: els mamífers més menuts són el ratpenat de nas porcí i la musaranya etrusca,[31] que només arriben a un pes corporal de dos grams. La balena blava, en canvi, és probablement l'animal més gran que mai ha existit sobre la Terra, i en algunes rares ocasions arriba a un pes de 180 tones, és a dir, setanta-cinc milions de vegades més gran que el dels mamífers més menuts.[32]

edita Distribució i hàbitats

Els talps s'han adaptat a un estil de vida sota la superfície de la Terra.

Els mamífers s'han estès arreu del món. Es troben a tots els continents, a tots els oceans i a la majoria d'illes. Els monotremes només es troben a Austràlia i Nova Guinea,[33] mentre que els marsupials habiten a Oceania, així com a Amèrica del Nord, Amèrica central i Amèrica del Sud.[34] Els placentaris es troben arreu del món, però fins l'arribada dels humans a Austràlia només n'hi havia relativament poques espècies: ratapinyades i ratolins del Vell Món. A les illes remotes, la varietat de mamífers era bastant limitada abans de l'arribada dels humans i, en moltes d'elles, com per exemple Nova Zelanda, les ratapinyades, les foques i els lleons marins eren els únics mamífers.[35]

Els mamífers han colonitzat gairebé totes les regions i la majoria d'hàbitats de la Terra. Se'ls troba tant als deserts com a les jungles, a l'alta muntanya i a les regions polars. Una de les poques regions en què no hi ha mamífers (tret de les estades temporals dels humans) és l'interior del continent antàrtic. Les profunditats del mar són el terreny de caça del catxalot.[36]

edita Etologia

edita Comportament

L'estil de vida dels mamífers és tan variat com ho són la seva fisiologia i els seus hàbitats. N'hi ha que són diürns, crepusculars i nocturns, i d'altres que són actius de nit i de dia. També existeixen importants diferències en el comportament social. Alguns mamífers viuen en solitari, mentre que d'altres viuen en grups de fins a milers d'exemplars. Moltes espècies han desenvolupat un complex patró de comportament, establint una forta jerarquia dins el grup i comunicant-se mitjançant sons, gests o la coloració del cos. Tot i que no és el més habitual, també hi ha mamífers que utilitzen verí per defensar-se o per caçar (vegeu mamífer verinós).[37]

edita Sentits

El sentit de l'olfacte juga un paper important en l'estil de vida dels mamífers, per exemple en l'alimentació i la reproducció, en què la receptivitat per aparellar-se s'indica per mitjà de feromones. L'olfacte també és important en el comportament territorial, car algunes espècies marquen el seu territori per mitjà d'orina, excrements o secrecions de glàndules especials.[38]

L'ecolocalització dels dofins.

En general, el sentit de l'oïda està ben desenvolupat en els mamífers. Una forma especial d'oïda és l'ecolocalització, que serveix per determinar la posició del propi emissor o de preses potencials a partir de l'eco d'ones sòniques. És un tret molt característic de les ratapinyades i dels odontocets, però també es dóna en altres grups.[39]

El tacte també serveix per la percepció del món. Així doncs, moltes espècies han desenvolupat uns pèls tàctils especials (vibrisses) d'una sensibilitat extraordinària i que poden moure's per mitjà de moviments musculars. La pell mateixa també és un òrgan sensorial.[40] Algunes parts del cos són especialment riques en mecanoreceptors, com la punta dels dits dels primats, així com el nas o la probòscide d'altres espècies.[41] Generalment es considera que el sentit del tacte més desenvolupat de tots els mamífers és el del talp de musell estrellat.[42] També cal remarcar els sensibles electroreceptors del bec dels monotremes, que detecten el moviment dels músculs de les preses.[43] El tacte també és sovint important en les relacions socials, per exemple quan dos animals de la mateixa espècie s'empolainen l'un a l'altre.

La importància de la vista és molt diferent. Sovint juga un paper secundari, especialment en els mamífers que habiten sota terra, que sovint tenen els ulls poc desenvolupats. En canvi, altres mamífers com els gats i els primats posseeixen grans ulls i una vista relativament bona. La posició dels ulls també és decisiva: mentre que la majoria de predadors tenen ulls situats al davant del cap, que permeten una visió estereoscòpica i per tant una estimació més precisa de les distàncies, els ulls de les preses se solen trobar als costats del cap, oferint-los una vista gairebé panoràmica i permetent-los detectar els perills tan aviat com possible.[44]

edita Alimentació

Els peresosos són animals folívors (menjadors de fulles).

Un tret comú de tots els mamífers és el seu alt requeriment d'energia, i per tant d'aliment, en comparació amb altres animals de la mateixa mida. Això es deu a la regulació de la temperatura corporal. Algunes espècies consumeixen a diari una quantitat d'aliment gairebé igual al seu pes. Quant al tipus d'aliment, hi ha molta varietat, amb herbívors, carnívors i omnívors. El nombre i la morfologia de les dents, juntament amb la configuració de l'aparell digestiu, indiquen el tipus d'aliment que consumeixen. Els carnívors tenen un intestí curt per evitar intoxicar-se amb la ràpida putrefacció de la carn.[45] Els herbívors, que consumeixen aliments que solen ser més difícils de digerir, han desenvolupat una sèrie d'adaptacions per extreure el màxim de nutrients del seu aliment. Entre aquestes adaptacions hi ha un intestí més llarg, un estómac amb diverses cambres (com en els remugants o els cangurs),[45] o la cecotròfia dels rosegadors i els conills, que consisteix en la reingestió dels excrements. Les espècies purament folívores (com els coales o els peresosos) aprofiten al màxim els seus aliments pobres en nutrients passant llargs períodes de baixa activitat.[46]

edita Reproducció

edita Aparellament

Els babuïns són un exemple del complex comportament dels mamífers durant l'aparellament.

La majoria de mamífers són o bé practiquen la poligínia (un mascle s'aparella amb diverses femelles) o bé són promiscus (tant el mascle com la femella s'aparellen amb diverses parelles).[47][48] Com que la gestació i el període de lactància són exigents en temps i en energies per la femella, els mascles poden tenir més cries que les femelles. Per això se sol donar una situació de poligínia, en què relativament pocs mascles es reprodueixen amb moltes femelles i la majoria de mascles es queden sense res. En molts casos hi ha durs combats entre mascles pel dret a aparellar-se i per guanyar-se la femella. Com a conseqüència d'això, molts mamífers han desenvolupat complexos comportaments o trets anatòmics en vista a la reproducció. Moltes espècies es caracteritzen pel seu dimorfisme sexual (els mascles sovint són significativament més grans i pesants que les femelles),[8] com a resultat de la pressió selectiva sobre els mascles per millorar les seves possibilitats d'aparellar-se.

Es calcula que un 3% de les espècies de mamífers tenen relacions monogàmiques, en què el mascle s'aparella amb una única femella durant el període de reproducció.[49][47] En aquests casos, sovint el mascle juga un paper com a mínim parcial en la cria dels nounats. A vegades el comportament reproductiu depèn de les condicions ambientals: quan hi ha escassetat de recursos, el mascle s'aparella amb una única femella i contribueix a cuidar de les cries, mentre que si hi ha aliment abundant la femella pot cuidar tota sola de les cries i els mascles s'aparellen amb diverses femelles.

La poliàndria (la femella s'aparella amb diversos mascles) és un fet rar en els mamífers.[50] Un exemple en són els cal·litriquins. En aquests animals, és el mascle el que s'ocupa principalment de cuidar de les cries.

Els farumfers destaquen pel seu comportament eusocial.

Cal remarcar diverses espècies de rates talp, un grup de rosegadors que viuen a Àfrica, com els gèneres Cryptomys o Heterocephalus. Tenen un estil de vida eusocial: de manera similar a la de molts insectes, a cada colònia hi ha una única femella, la "reina", fèrtil i que s'aparella amb diversos mascles, mentre que la resta d'animals (no fèrtils) duu a terme les tasques necessàries per l'aprovisionament del grup.[51]

edita Naixement

Els mamífers es classifiquen en tres infraclasses segons el naixement de les cries:

edita Monotremes

Una característica dels monotremes és una obertura compartida per l'excreció i la reproducció, anomenada cloaca. El penis del mascle només expulsa semen i està partit a la punta. Els monotremes es diferencien de la resta de mamífers en què no donen a llum cries vives, sinó que ponen ous. Aquests ous són petits (entre deu i quinze mil·límetres de diàmetre) i per la seva closca cuirosa i el seu vitel gran recorden més als ous de rèptil que als d'ocell. La femella pon entre un i tres ous són covats per la femella durant aproximadament deu dies. Els nounats són calbs i petits, i en el seu estat embrionari són comparables als nounats marsupials.[33]

edita Marsupials

Una femella de cangur gris oriental amb la cria al marsupi.

Els marsupials presenten importants diferències respecte als placentaris en la morfologia del sistema reproductor. Els marsupials el tenen doble: les femelles tenen dos úters i dues vagines, mentre que els mascles tenen un penis partit o doble amb un escrot situat a la part anterior. La gestació és curta (entre dotze i quaranta-tres dies de mitjana), i el rècord el té el ratolí marsupial de cara ratllada, amb només 10,5-11 dies.[34] La majoria d'espècies no tenen placenta, però alguns d'ells (els coales, bàndicuts i bilbis, per exemple), sí que desenvolupen una placenta primitiva. Els nounats surten a través d'un canal situat entre les dues vagines, que en moltes espècies està destinat especialment a donar a llum. Les cries de marsupial són petites i poc desenvolupades en comparació a les dels placentaris. El pes de la cria és sovint menys de l'1% del pes de la mare; les cries dels pòssums de la mel pesen només cinc mil·lígrams, sent els nounats més petits de tots els mamífers. Les cries de marsupial tenen òrgans rudimentaris, però les potes anteriors estan ben desenvolupades car les cries s'han d'arrossegar pels seus propis mitjans fins les mamelles de la mare.[34]

Molts dels marsupials, però no pas tots, tenen una butxaca (anomenada marsupi) en què es troben les mamelles. Les femelles de moltes espècies tenen un marsupi permanent, mentre que en altres la butxaca es desenvolupa durant la gestació, i en altres les cries simplement es pengen de les mamelles de la mare, arrapant-se únicament a la seva pell o al seu pelatge. Els nounats s'agafen al mugró amb la boca i es mantenen així les primeres setmanes de vida. La lactància és més llarga que en els placentaris.[34]

Antigament es considerava la reproducció dels marsupials com més primitiva i menys desenvolupada que la dels placentaris. El desplaçament de molts marsupials per part de placentaris invasors contribuí a aquesta creença. Tanmateix, cal indicar que aquest "prejudici" ha anat desapareixent a mesura que es configurava la sistemàtica moderna i que es comprovava que molts marsupials tenien molt èxit dins els seus hàbitats. El mètode de reproducció dels marsupials també té avantatges: d'una banda escurça el temps de gestació, dur per a la mare; i de l'altra, permet que l'animal pugui tornar a criar més aviat en cas que la cria original mori.[34]

edita Placentaris

Els elefants tenen la gestació més llarga de tots els mamífers.

Els placentaris comprenen de llarg la majoria de mamífers. Els noms utilitzats per aquest tàxon són un xic desafortunats: "placentaris" no és prou precís, car alguns marsupials tenen una placenta senzilla. Un altre terme considerat sinonímic, "euteri", ve dels mots grecs ευ eu i θηρίον theríon, que signifiquen "bèstia ben desenvolupada". Això reflecteix un prejudici que no és recolzat per la sistemàtica actual.

La característica clau dels placentaris és el trofoblast (la capa cel·lular externa d'un òvul).[52] Aquesta capa és una barrera immunològica i fa possible un llarg període de desenvolupament a l'úter. Els marsupials no tenen cap trofoblast, i per tant la gestació ha d'acabar abans que el sistema immunitari de la mare comenci a actuar. La placenta dels placentaris es caracteritza per l'al·lantocori (un tipus de microvellositat).[53] Aquesta vellositat assegura que l'embrió s'alimenti correctament.

La durada de la gestació i el nombre de nounats també depèn del mode de vida. Les espècies precocials (com per exemple els carnívors o els rosegadors) tenen una gestació curta i tenen més cries per ventrada, mentre que les espècies altricials (com els artiodàctils) presenten una gestació llarga i donen a llum menys cries per ventrada.[54] Així doncs, en algunes espècies d'hàmster la gestació dura només setze dies, mentre que en l'elefant africà pot durar fins a vint-i-cinc mesos.

edita Lactància

Una vaca alleta la seva vedella.
Els tenrecs comuns tenen les ventrades més grans, amb fins a trenta-dues cries.

Una altra característica exclusiva dels mamífers és que les femelles alimenten els nounats amb llet, un líquid alimentici que produeixen les glàndules mamàries. Les glàndules mamàries s'agrupen en complexos de glàndules ("complexos mamaris") externs, que solen acabar en un mugró.[13] Els monotremes en són una excepció, car les seves cries xuclen la llet directament de les glàndules mamàries sota el pelatge de la mare.[33] El nombre de mamelles difereix entre espècies i està relacionat amb el nombre de cries per ventrada, de manera que els humans o els cavalls només en tenen dues, i els tenrecs comuns en tenen vint-i-quatre. La lactància es prolonga fins que la cria és capaç de menjar i digerir aliment sòlid per si mateixa.

La lactància té importants conseqüències per les cries i per la femella. Els nounats reben sense gaire esforç un aliment ric en lípids i en nutrients, que els garanteix un creixement ràpid, però a expenses de la mare.[13] És rar que les femelles alletin cries que no són seves, i només algunes espècies (com els lleons) ho fan. En la majoria de casos, la femella també cuida de les cries en altres aspectes. La lactància requereix molt de temps i energia de la mare.

edita Esperança de vida

Les balenes tenen la major esperança de vida de tots els mamífers.

L'esperança de vida dels mamífers és tan variada com el seu mode de vida o la seva fisiologia. En general, les espècies petites viuen menys que les grans, però les ratapinyades són una excepció d'aquesta regla. Mentre que els mascles de ratolí marsupial moren a l'edat d'uns onze mesos, després d'haver-se aparellat per primer cop, hi ha mamífers més grans que poden viure diverses dècades. Cap de les espècies terrestres no s'acosta a la longevitat dels humans, que per mitjà de les millores en la medicina han arribat a una longevitat màxima de 122 anys (Jeanne Calment).[55] Després dels humans, els elefants són els mamífers terrestres amb una major esperança de vida, arribant als vuitanta anys. Tanmateix, moltes balenes viuen molt més temps. El mamífer més vell conegut és una balena de Grenlàndia que tenia 211 anys.[56]

edita Relació amb els humans

Malgrat que els humans són mamífers, aquesta secció no tracta d'ells. La secció analitza el comportament dels humans amb la resta de mamífers.

Sens dubte, els mamífers han marcat la història dels humans de manera decisiva. Des de temps immemorials, els humans s'han menjat la seva carn i utilitzat el seu pelatge i els seus ossos. Se'ls ha utilitzat com a animals de sella i de càrrega. Encara avui se'n extreu llet i se'ls utilitza com a animals de guàrdia i de laboratori. De la mateixa manera, els humans també han influït de forma important la majoria de mamífers. Moltes espècies han estès la seva difusió gràcies als humans o han estat introduïdes en noves regions per ells. Tanmateix, les seves poblacions són sovint delmades per la caça i per la destrucció del seu hàbitat, i se n'ha reduït la difusió. Molts mamífers s'han extingit per l'acció directa o indirecta dels humans.

edita Mamífers "útils"

Els porcs són alguns dels mamífers domèstics més importants.

Els humans han domesticat una sèrie de mamífers pel seu valor econòmic. Aquests animals domèstics es coneixen amb el nom de bestiar. A més, també es cacen animals salvatges, i es crien animals semidomèstics que viuen a l'exterior i que són "recol·lectats" periòdicament (per exemple, en boscos o la cria de vaques i cavalls a Amèrica).

edita Motius per al seu ús

  • Un dels motius més importants per la caça o cria de mamífers és el consum de la seva carn, que és valorada pel seu valor proteínic i en lípids. Al món occidental es consumeix sobretot la carn de bou i de porc, i en menor mesura la carn d'ovella, de cabra, de cavall i de cérvol. En altres cultures i tribus d'arreu del món es caçaven i encara es cacen criatures molt diverses, des dels armadillos, que a Amèrica del Sud es consideren una delicadesa, fins els equidnes, que a Nova Guinea són un plat habitual.[57]
  • El pelatge i la pell de molts mamífers diferents també són recursos utilitzats pels humans. Les ovelles són esquilades, i la pell de les vaques i altres animals és convertida en cuir. Antigament es mataven animals per produir roba, mantes i moltes altres coses. Encara avui en dia és important la indústria de la pell, que manté xinxilles, visons, martes, llúdries i ossos rentadors, entre altres, a les seves granges. Sent una indústria que produeix articles purament de luxe, la indústria de la pell és un blanc habitual de les crítiques dels defensors dels drets dels animals.[58]
  • A més de la carn i del pelatge, s'utilitzen moltes altres parts del cos dels mamífers. En són exemples les banyes i els ossos, que s'utilitzaven com a eines i materials de construcció, l'oli i l'espermaceti de les balenes o el vori, a més de parts que per motius religiosos, supersticiosos, cerimonials, d'estatus, o (com a mínim en teoria) medicinals, han estat utilitzades, com ara les banyes de rinoceront.
  • També es crien mamífers per obtenir-ne llet. La llet de vaques, amb un 85% de la producció, juga el paper més important. En menor mesura també s'obté llet de les ovelles, cabres, dels cavalls, ases, búfals domèstics o caribús, entre altres animals.[21]
Elefants treballant.
  • Per motiu de la seva gran mida i la seva força, alguns mamífers són utilitzats com a animals de càrrega i de sella. En són exemples els cavalls, els ases, els bous, els búfals domèstics, els elefants asiàtics, els camells i els gossos (vegeu gos de càrrega). Amb la mecanització de l'agricultura i la difusió dels automòbils, aquest ús dels animals s'ha reduït molt als països industrials del món occidental, i sovint es practica només com una afició o un esport. Encara es fan servir cavalls a la policia per motius oficials. Tanmateix, a les parts subdesenvolupades de la Terra, l'ús de les bèsties encara està molt estès.[59]
  • Pels mateixos motius, els humans han utilitzat bèsties per usos militars des de l'antiguitat.[60] Fins a finals del segle XIX, la cavalleria era essencial per dur a terme operacions ràpides al camp de batalla, que sovint eren decisives. També, des de l'antiguitat i fins principis de l'edat moderna, s'utilitzaren elefants de guerra per trencar els rangs de l'enemic;[61] és cèlebre el seu ús pel general cartaginès Anníbal durant la Segona Guerra Púnica. En els exèrcits moderns, també s'han utilitzat mamífers per operacions militars, com per exemple els gossos antitanc utilitzats per les forces soviètiques contra els tancs alemanys.[62] En temps més recents, l'exèrcit estatunidenc ha entrenat dofins antimines.[63]
  • Els mamífers també són utilitzats sovint com a animals de vigilància, sobretot els gossos i els gats domèstics.
  • També està estesa l'utilització d'animals de laboratori.[64] En aquest cas s'utilitzen sobretot primats (com ara el macaco rhesus o la mona esquirol) i rosegadors. També se'ls utilitza en estudis cognitius i en el viatge espacial.[65] La polèmica sobre la utilitat real d'aquestes pràctiques és intensa.
  • Sovint s'utilitzen mamífers per entretenir els humans, com per exemple les exhibicions d'animals als circs, les exhibicions de dofins i foques, els rodeos, les curses de braus[66] o els óssos dansaires. Com que sovint els animals no viuen en condicions dignes i l'entrenament sovint és comparat amb la crueltat animal, aquestes pràctiques són controvertides. També és polèmica la caça, com per exemple la caça de guineus que encara es practica a les Illes Britàniques.[67]
  • S'utilitzen mamífers per aprofitar el seu bon olfacte (com els gossos rastrejadors o els porcs buscadors de tòfones) o per ajudar humans cecs.[68] La dofinoteràpia pot contribuir a millorar l'estat de persones que pateixen trastorns mentals.
El degú és un típic animal de companyia.
  • Els animals domèstics són aquells que es tenen no per la seva utilitat econòmica, sinó per plaer i afecte. Entre ells hi ha alguns mamífers: rosegadors com els hàmsters daurats, conills porquins, degús, xinxilles, ratolins, rates i els conills. Actualment també es tenen gossos i gats només com a animals de companyia, i no per la seva funció com a animals de vigilància o de caça. Entre els animals domèstics exòtics es troben els ximpanzés, petaures del sucre o porcs. En algunes espècies és problemàtic o fins i tot impossible tenir-les com a animals de companyia, per la dificultat de donar-los un hàbitat adequat i per la transmissió de malalties en ambdues direccions.[69]
  • També cal remarcar la importància d'alguns mamífers pel turisme, com per exemple a les reserves africanes. Una conseqüència positiva d'aquesta pràctica és que la protecció dels animals també ha aconseguit beneficis econòmics, mentre que un aspecte negatiu és que els animals sovint són molestats al seu hàbitat natural. Una variant de l'ús turístic dels mamífers és la seva caça per "esport". Aquestes morts, innecessàries i que només es fan per aconseguir trofeus de caça, són molt criticades.[67]

edita Domesticació

Per molts dels motius mencionats, els humans no es contentaren de caçar certes espècies, sinó que també intentaren domesticar-les i criar-les. La domesticació del bestiar començà fa almenys 10.000-15.000 anys, mentre que l'evidència genètica indica que en el cas del gos, aquest procés podria haver començat fa més de cent mil anys. Al segle VIII aC possiblement ja es domesticaren les cabres,[70] ovelles[71] i vaques salvatges.[72] Una mica més tard foren domesticades les cabres, ovelles, vaques i porcs domèstics.[73] Al principi, el bestiar era una font d'aliment, i més endavant es començaren a usar els mamífers com a animals de càrrega, com ara els cavalls[74] i les llames cap al segle III aC. Els estudis genètics mostren que el procés de domesticació es repetí en regions diferents independentment l'una de l'altra.

edita Mamífers "perjudicials"

Els animals perjudicials són aquells que provoquen danys als humans. El concepte és d'un caire principalment econòmic i no representa cap mena de classificació biològica.

edita Plagues

La rata comuna és una coneguda plaga dels aliments.

Alguns mamífers són considerats plagues de l'agricultura o dels aliments, és a dir, s'alimenten o bé a les zones destinades a l'agricultura o bé als dipòsits d'aliments. La creació excessiva de zones agrícoles causa una disponibilitat excessiva de menjar per moltes espècies que permet que es multipliquin i per tant que causin més danys. Això és especialment freqüent als països en vies de desenvolupament. Entre les plagues d'aliments més conegudes es troben els ratolins i les rates o rates negres,[75] que s'estengueren amb els humans i que han arribat arreu del món. Alguns animals (com els megaquiròpters i nombrosos rosegadors) s'alimenten directament dels camps de vegetals, mentre que els animals subterranis poden danyar les arrels. L'economia bovina veu un problema en els carnívors; almenys dues espècies, la guineu de les Malvines[76] i el llop marsupial,[77] s'han extingit per la seva caça. De manera similar, la indústria peixatera veu un problema en les foques i altres mamífers piscívors i els persegueix.

L'amenaça que representen els animals considerats "perjudicials" és incerta i sovint és exagerada. Els humans són sovint la causa principal del xoc, envaint l'hàbitat dels animals. Amb la transformació de molts ecosistemes en zones dedicades a l'agricultura, moltes espècies es veuen obligades a buscar altres fonts d'alimentació. Així doncs competeixen amb els interessos econòmics, cosa que fa que siguin perseguides. Tanmateix, se les caça, enverina i persegueix d'altres maneres de manera excessiva, cosa que sovint és fatal per la població.

edita Morts d'éssers humans

En ocasions, els humans són amenaçats directament per mamífers. Romanen arrelats a la consciència popular els casos de grans carnívors antropòfags, entre els quals el tigre té una reputació destacada com a menjador d'homes. Tanmateix, les morts causades per atacs de carnívors es limiten a uns pocs casos per any. Els mamífers són més perillosos com a portadors de malalties. Així doncs, cada any moren entre trenta i setanta mil persones de ràbia,[78] la majoria dels quals en països subdesenvolupats. La causa de contagi més freqüent són les mossegades d'animals infectats, com ara gossos, gats, toixons, ossos rentadors o ratapinyades. Una altra malaltia destacada és la pesta, transmesa per puces que parasiten les rates negres i altres rosegadors, que en ocasions pot contagiar-se als humans.[79] Les epidèmies i pandèmies de la pesta costaren milions de vides humanes durant la Pesta Negra del segle XIV, quan morí aproximadament un terç de la població europea.[80][81]

edita Rellevància cultural

Vaca sagrada a l'Índia

Molts mamífers juguen un paper rellevant en la història cultural. Animals especialment grans, forts o perillosos són animals heràldics o símbols de tòtems o de clans. Molts mamífers són considerats "animals sagrats" com a manifestacions de divinitats i reben una protecció especial, com ara les vaques sagrades o els langurs grisos a l'Índia o els gats i el xacal daurat a l'Antic Egipte.[82] D'altra banda, molts mamífers foren vists com a representants d'una força demoníaca, com les ratapinyades o els gats.[83] Abunden les representacions estereotípiques de les característiques d'algunes espècies, com la ignorància de l'ase o l'astúcia de la guineu, que apareixen en moltes rondalles i contes de fades i que en alguns casos han passat a convertir-se en insults.[84]

edita Mort i extinció causades pels humans

Amb la seva intervenció a la naturalesa, els humans són responsables del declivi o extinció d'algunes espècies de mamífers. Es discuteix fins a quin punt la caça que en feren els humans és responsable de l'extinció de nombrosos mamífers gegants a finals del Plistocè (entre fa 50.000 i fa 10.000 anys); aquesta extinció es correspon, almenys parcialment, amb l'expansió dels humans (vegeu també Història evolutiva).[85] A partir de les cròniques i de les representacions, queda clara la reducció de la difusió de moltes espècies des de l'antiguitat. La situació actual també és compromesa per molts tipus de mamífers. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) llista 514 espècies (al voltant d'un 10% de tots els mamífers) com a en perill greu o espècie amenaçada.[86] Tres espècies, l'òrix blanc, la gasela saudita i el turó de peus negres, s'han extingit a la naturalesa, és a dir, només en queden en els programes de cria i protecció dels humans.[86] Les causes de l'amenaça envers moltes espècies es troben principalment en la cada dia major pèrdua d'hàbitats per la seva transformació en zones agrícoles o poblats, així com la caça que fan els humans dels animals que troben útils o perjudicials. Un altre factor és la destrucció de l'equilibri natural amb la introducció voluntària o involuntària d'espècies invasores. Les espècies natives poden ser perseguides per gossos i gats salvatges o poden trobar-se competint pels aliments amb ratolins, rates, llebres, especialment en regions on aquestes espècies no habitaven (com Austràlia o moltes illes), i això causa un gran problema.[87]

L'últim llop marsupial conegut morí el 1936 a un zoo de Tasmània.

Per aquestes causes, segons la IUCN s'extingiren setanta-tres espècies de mamífers als últims segles, entre les quals el bàndicut de peus de porc, quatre espècies de cangur, el llop marsupial, la guineu de les Malvines, tres espècies de gasela, l'antílop blau, la vaca marina de Steller,[88] dotze espècies de ratapinyades i nombrosos rosegadors com ara algunes huties o les huties gegants. Es tem que aquesta llista pugui allargar-se en els pròxims anys.

edita Sistemàtica i història evolutiva

Article principal: Evolució dels mamífers

Els mamífers són probablement, i en contra del que afirmen teories postulades a mitjans del segle XX, un grup monofilètic. Això vol dir que descendeixen tots d'un mateix avantpassat comú i que inclouen tots els descendents d'aquest avantpassat comú. Les seves tres infraclasses (Prototheria, Metatheria i Eutheria) també són tàxons monofilètics. La majoria de models sistemàtics reuneixen els metateris i els euteris dins el clade Theria en contrast amb els prototeris.[89] Tanmateix, alguns investigadors creuen que els monotremes evolucionaren dels marsupials.

La sistemàtica esdevé menys incerta quan s'hi inclouen tàxons fòssils. A més de les habituals diferències d'opinió dels científics, cal afegir-hi el fet que moltes espècies només es coneixen per fragments de dents o de parts de la mandíbula. L'examinació detallada de les dents és per tant un dels criteris claus per estudiar l'evolució dels mamífers.

edita Mamífers basals

Representació d'Edaphosaurus cruciger, un dels exemples més coneguts de sinàpsid.

Els mamífers evolucionaren dels sinàpsids, un grup de rèptils que es caracteritza per una única fossa temporal i que prosperaren al Permià.[90] Dins dels sinàpsids evolucionaren els teràpsids, coneguts com a "rèptils semblants als mamífers", que ja mostraven característiques dels mamífers com ara una dentició variada i possiblement pèl corporal.[91] Un dels grups de teràpsids eren els cinodonts, que destacaven, entre altres coses, pel seu cervell més gran i la forma especial del maxil·lar. Els mamífers i els seus parents més propers componen el clade Eucynodontia, el representant més conegut del qual era Cynognathus. Clades germans dels mamífers són els tritelodòntids, un grup d'animals carnívors molt petits, o els