WikiPortallus: Tenerife.html

L'illa és a l'oceà Atlàntic, a poc més de 300 km del continent africà i a uns 1.300 km de la península Ibèrica. Té 2.034 km² de superfície i una curiosa forma triangular. Al centre de l'illa s'alça el pic del Teide, un volcà que, amb els seus 3.718 m d'altura, és el punt més alt de l'Estat espanyol.^[2]

El Cabildo de Tenerife és l'òrgan de govern de l'illa. Es va constituir el 16 de març de 1913 a Santa Cruz de Tenerife, en una sessió celebrada a l'Ajuntament de la ciutat en la qual també es va escollir la primera corporació.^[3]

edita Toponímia

Relleu de Tenerife vist des de satèl·lit.

Són diversos els noms que les diferents cultures han atribuït a Tenerife al llarg de la història. Així, per exemple, per als guanxes l'illa rebia el nom d'Achinet o Chenet, encara que depenent de la bibliografia el nom s'escriu amb diferents variacions ortogràfiques. Els romans s'hi referien com Nivaria (del llatí nix, nivis, 'neu'), en clara referència a les neus posades sobre el volcà conegut com el Teide. En aquesta mateixa direcció apunten alguns mapes dels segles XIV i XV que, de mans de Bontier i Le Verrier, es refereixen a l'illa com illa de l'Infern, a causa dels processos eruptius dels quals el volcà era protagonista. Finalment, el mateix Teide és el responsable del nom actual de l'illa, que li va ser donat pels benehaorites (aborígens de La Palma); està format per les paraules tene (muntanya) i ife (blanca). La posterior castellanització del nom va provocar que s'hi afegís una r per unir les dues paraules; el resultat és l'actual Tenerife.^[4]^[5]

edita Gentilici

El gentilici formal és tinerfeño/a, encara que de manera col·loquial també s'utilitza la denominació chicharrero/a,^[6] tot i que els habitants de l'illa reserven aquest últim nom per als habitants de la capital, Santa Cruz de Tenerife.

El gentilici chicharrero procedeix d'un terme despectiu emprat pels habitants de la propera ciutat de La Laguna quan era capital de l'illa, que amb aquest nom es referien als habitants de l'aleshores pobre i petit port de pescadors de Santa Cruz. Justament per aquesta pobresa, els habitants d'aquesta població s'havien de rebaixar a menjar chicharros (sorells), un peix petit i barat de relativa baixa qualitat. Amb el temps i el creixement de Santa Cruz, que acabaria aconseguint la capitalitat sota el regnat de Ferran VII (segle XIX), els seus ciutadans es van prendre l'insult com una honra i van assumir com a propi el gentilici.

edita Descripció

Tenerife és una illa molt abrupta i volcànica, el relleu de la qual ha estat esculpit per successives erupcions al llarg de la història (la més recent va ser la del Chinyero el 1909).^[7]

edita Situació i extensió

L'illa està situada entre els paral·lels 28° i 29° N i els meridians 16° i 17° O, lleugerament al nord del tròpic de Càncer, ocupant una posició central entre Gran Canària, La Gomera i La Palma. Es troba a una mica més de 300 km del continent africà, i a uns 1.000 km de la península Ibèrica.^[8]

De forma triangular, Tenerife és l'illa més gran de l'arxipèlag canari, amb una superfície de 2.034,38 quilòmetres quadrats ^[9], i la que més longitud de costa té, amb 342 quilòmetres.^[10] A més a més, és la més alta: al seu centre s'alça el pic del Teide, que amb 3.718 metres sobre el nivell del mar és el punt més elevat de tot Espanya.^[2] Té fins a dos-cents petits illots o torres al seu voltant, entre els quals destaquen els d'Anaga, Garachico i Fasnia, que sumen un total de 0,21 quilòmetres quadrats (en concret, 213.835 metres quadrats).^[11]

edita Origen i formació

Esquema general de la formació de Tenerife:
1.(20-50 m.a.) Erupcions de tipus fisural submarí.
2.(7 m.a.) Sèrie basàltica antiga o sèrie I.
3.(3 m.a.) Sèries recents II, III i IV. Edifici pre-carrerades.
4.(800 mil anys) Esllavissades gravitacionals.
5.Formació de les valls.

Tenerife és una illa d'origen volcànic, la formació de la qual va començar a gestar-se al fons oceànic fa entre 20 i 50 milions d'anys.^[12]

Segons una de les teories més acceptades actualment per la comunitat científica (teoria dels blocs aixecats), l'ascens de magma procedent del mantell terrestre es produeix en períodes d'activitat tectònica a partir de falles o fractures que existeixen al fons oceànic. Aquestes falles segueixen els eixos estructurals de l'illa, i es van conformar durant l'orogènesi alpina del Terciari pel moviment de la placa africana. Aquestes erupcions de tipus fissural submarí originen les denominades laves encoixinades o pillow-laves, que es produeixen pel ràpid refredament que experimenta el magma en establir contacte amb l'aigua, cosa que li dóna una forma molt característica. Aquests materials es van anar acumulant i van anar construint l'edifici insular sota el mar. A mesura que aquest s'aproximava a la superfície, els gasos, a causa de la disminució de la pressió circumdant, s'anaven alliberant del magma, i els episodis vulcanològics passaven de ser tranquils a tenir un caràcter marcadament explosiu, formant materials fragmentaris.^[12]

Després d'un llarg període d'acumulació de materials, el naixement de l'illa es va produir a la fi del Miocè (Neogen). Fa set milions d'anys van emergir les zones de Teno, Anaga i el massís d'Adeje, conegudes com a sèrie basàltica antiga o sèrie I. Es van constituir així tres illes cronològicament i estratigràficament diferents als extrems oest, est i sud de l'actual Tenerife.^[13]

Fa aproximadament tres milions d'anys va començar un segon cicle volcànic (formacions postmiocenes o sèries recents II, III i IV), molt més intens, que va incorporar elements a la zona central de l'illa, la qual també va emergir i va unificar en un de sol els tres edificis descrits anteriorment. L'estructura conformada en aquest moment rep el nom d'edifici pre-Cañadas, sobre les restes del qual s'erigiria més tard l'edifici Cañadas I. Aquest darrer es va col·lapsar diverses vegades i va emetre una gran varietat de materials explosius que van donar lloc a les anomenades bandes del sud (sud-sud-est actual). ^[12]

Posteriorment, sobre les runes d'aquest complex sorgiria l'edifici Cañadas II, ja per damunt dels 2.500 metres, també amb intensos processos explosius. Fa prop d'un milió d'anys es va iniciar la construcció de la serralada Dorsal, amb un plutonisme de tipus fissural, des de les restes dels edificis ja parcialment desmantellats de la sèrie I. La serralada Dorsal és la de més desenvolupament altitudinal i longitudinal de l'arxipèlag canari, amb 1.600 metres d'altura i 25 quilòmetres de longitud.^[12] En aquest mateix espai cronològic (fa 800.000 anys) van tenir lloc dos lliscaments gravitacionals que van motivar l'aparició de les valls de La Orotava i Güímar.^[12]

Finalment, ja en temps més pròxims (fa 200.000 anys), van començar les erupcions que aixecarien l'edifici Pico Viejo-Teide, al centre de l'illa, sobre la Caldera de las Cañadas.^[12]

edita Orografia i paisatge

L'abrupta orografia illenca i la seva varietat de climes donen com a resultat un territori de múltiples paisatges i formes, des del Parc Nacional del Teide, amb la seva amalgama de colors fruit de les successives erupcions volcàniques, fins als penya-segats de Los Gigantes amb les seves parets verticals, passant per les zones semidesèrtiques amb plantes resistents a la sequedat al sud o pels ambients de caràcter merament volcànic, com és el Malpaís de Güímar.

També hi ha platges naturals com la de El Médano -amb indrets protegits en el seu entorn, com la Montaña Roja i la Montaña Pelada-, valls amb conreus tropicals i subtropicals, boscosos indrets de laurisilva als massissos d'Anaga i Teno -amb profunds i escarpats barrancs- i extensos boscos de pins per damunt d'aquesta darrera formació vegetal.

El Médano: Platja amb una petita cala i passeig marítim. Al fons, la Montaña Roja.

edita Edifici central

Roque Cinchado, pertanyent al Teide-Pico Viejo, dintre del Parc Nacional del Teide, a Tenerife.

Les principals estructures de Tenerife, que es descriuen a continuació, conformen l'edifici central, amb el complex Teide-Pico Viejo i el circ de Las Cañadas. Es tracta d'una semicaldera de 130 quilòmetres quadrats originada per un conjunt de processos geològics explicats a l'epígraf "Origen i formació". El circ està ocupat parcialment per l'estratovolcà Teide-Pico Viejo i completat pels materials que ha emès en les seves diferents erupcions. Destaquen al seu interior els Roques de García, entre els quals el més conegut, el Roque Cinchado.^[1] Una altra formació vistosa són Los Azulejos, composta per fonolites de colors verdosos que s'han creat per activitat hidrotermal.^[12]^[14]^[15]

Al sud de La Caldera destaca la Montaña de Guajara, que amb 2.718 metres és la de més altitud de les que constitueixen l'amfiteatre de Las Cañadas del Teide. Al peu d'aquestes parets s'han creat plans endorreics de materials sedimentaris molt fins, el més conegut dels quals és el Llano de Ucanca.^[12]^[14]^[15]

El pic del Teide, amb 3.718 metres sobre el nivell de mar i més de 7.000 sobre el fons oceànic, és el punt més elevat de l'illa, del territori espanyol i de totes les terres emergides de l'Atlàntic. Aquest volcà, el tercer més gran del planeta,^[16] és el símbol de Tenerife per antonomàsia. La seva situació central, les seves importants dimensions, la seva silueta i el seu paisatge nevat el doten d'una singular personalitat. Ja els aborígens el consideraven lloc de culte i adoració.

Des de 1954, el Teide i tot el circ del seu entorn està declarat parc nacional (en època més recent se'n van ampliar els límits). A més a més, des del juny de 2007 està inclòs per la UNESCO dins dels espais Patrimoni de la Humanitat com a bé natural.^[17] A l'oest hi ha el volcà Pico Viejo, en un lateral del qual es troba el Narices del Teide, on es va produir l'última erupció que s'ha donat en l'entorn del Teide, el 1798.

edita Massissos

Panoràmica del Massís d'Anaga.

El massís d’Anaga, a l'extrem nord-oriental de l'illa, té un perfil topogràfic irregular i escabrós on, malgrat no presentar grans cotes, destaca la Cruz de Taborno, amb 1.024 metres. A causa de l'antiguitat dels seus materials (5,7 milions d'anys), als seus profunds processos erosius i a la densa xarxa de dics que travessen el massís, són nombroses les roques que apareixen a superfície, tant d'etiologia fonolítica com traquítica. Hi ha una gran quantitat de barrancs escarpats i molt encaixats en el terreny. A la costa d'Anaga predominen els penya-segats, per la qual cosa s'hi troben molt poques platges; així i tot, les que hi ha acostumen a coincidir amb zones de desembocadura de barrancs, algunes de roques i d'altres de sorra negra.^[12]^[14]^[15]

Massís de Teno, zona de penya-segats de Los Gigantes.

El massís de Teno es troba a l'extrem nord-occidental. Igual que a Anaga, es tracta d'una zona d'estructures desmantellades i profunds barrancs que s'han originat per erosió. Tanmateix, aquí els materials són més antics (aproximadament 7,4 milions d'anys). Destaquen la Montaña de Gala, que amb 1.342 metres representa l'altitud més gran. El paisatge més singular d'aquest massís es troba a la seva costa sud. Es tracta dels penya-segats de Los Gigantes, amb parets verticals que en alguns punts arriben a assolir els 500 metres d'altitud.^[12]^[14]^[15]

El massís d'Adeje és a l'extrem meridional de l'illa, i té com a exponent més gran el Roque del Conde, amb 1.001 metres d'altitud. El massís no és tan apreciable per la seva reduïda estructura inicial, fet que afegit a la història geològica del lloc ha potenciat un intens desmantellament dels seus materials; d'aquesta manera, ha perdut el seu aspecte i envergadura originals.^[12]^[14]^[15]

edita Dorsals

La serralada dorsal o dorsal de Pedro Gil abasta des del començament de la Montaña de la Esperanza, a uns 750 metres d'altitud aproximadament, fins a la zona central de l'illa, a la rodalia de la Caldera de las Cañadas. El seu punt més alt és Izaña, amb 2.350 metres sobre el nivell de la mar. Aquesta estructura s'ha constituït a compte d'un plutonisme fissural de tipus basàltic a través un dels eixos o directrius estructurals que han donat origen al plutonisme de l'illa.^[12]^[14]^[15]

La dorsal de Abeque està formada per una cadena de volcans que uneixen el massís de Teno amb l'edifici central insular Teide-Pico Viejo des d'un altre dels tres eixos o directrius estructurals de Tenerife. A aquesta dorsal pertany el volcà històric de Chinyero, l'última erupció del qual es va enregistrar el 1909.^[12]^[14]^[15]

La dorsal Sud o dorsal de Adeje està a l'empara de l'últim dels eixos estructurals. Destaquen les restes del seu massís com a formació primigènia, així com les alineacions de petits cons volcànics i de roques escampades per tota aquesta zona del sud de Tenerife.^[12]^[14]^[15]

edita Valls

Panoràmica de la vall de La Orotava, amb el Teide al fons.

Les valls són una altra de les formes de relleu més destacades. Les més importants són la vall de La Orotava i la de Güímar, que s'han generat pel lliscament en massa de grans quantitats de materials cap al mar, que han creat una fondalada al terreny.

Hi ha altres valls que es distribueixen per diversos enclavaments de la geografia de Tenerife, encara que, en aquest cas, de diferent naturalesa. Acostumen a ser valls que s'han conformat després del dipòsit amb més materials geològics en llomes laterals, o simplement llits amplis de determinats barrancs que en evolucionar han pres l'aspecte de típiques valls.^[12]^[14]^[15]

edita Barrancs

Tenerife, degut principalment a la seva gran altitud i a la seva silueta a semblança a una teulada a dues aigües, està solcada per gran quantitat de barrancs. Aquests constitueixen un dels elements més característics del seu paisatge, originats per l'erosió exercida pel desmantellat superficial al llarg de la història. Destaquen els barrancs de Ruiz, Fasnia i Güímar, Infierno i Erques, tots ells declarats espais naturals protegits per les institucions canàries.^[12]^[14]^[15]

edita Costes

Les costes són, per regla general, accidentades i abruptes, encara que ho són més a la zona nord que a la sud. Així i tot 67,14 quilòmetres de la costa de Tenerife el representen platges, només superada en aquest aspecte per l'illa de Fuerteventura.^[18] Al litoral septentrional són freqüents les platges de còdols o de sorra negra, mentre que a la vessant sud i sud-oest de l'illa predominen les platges amb sorres més fines i de tonalitats més clares.^[12]^[14]^[15]

edita Flora i fauna

Parella de llangardaixos negres, un endemisme canari, a Tenerife

A l'illa de Tenerife hi ha una notable biodiversitat ecològica malgrat la seva reduïda superfície, cosa que és conseqüència d'unes condicions ambientals especials, ja que l'accidentada orografia regnant modifica localment les condicions climàtiques generals, originant una gran varietat de microclimes. Aquesta vasta existència de microclimes i, per tant, d'hàbitats naturals, es fa manifesta en la vegetació insular, constituïda per una rica i variada flora (1.400 espècies de plantes superiors), entre les quals destaquen nombrosos endemismes canaris (200) i exclusivament de Tenerife (140).^[19]

En concentrar aquest patrimoni vegetal d'unes 140 espècies exclusives, l'illa de Tenerife mostra la relació d'endemismes florístics més important de l'anomenada Macaronèsia. ^[20]

A més a més, la diferent composició química dels diversos materials volcànics que han construït l'edifici insular, sempre sota l'acció combinada dels factors climàtics, dóna lloc a una gran diversitat de sòls. La conjunció d'aquests agents determina la presència de múltiples hàbitats que acullen nombroses comunitats de plantes i animals que constitueixen els singulars ecosistemes de Tenerife.^[19]

L'estudi de la flora i la fauna de Tenerife es pot fer d'una manera més ordenada si es classifica segons els diferents pisos ecològics en què es divideix el terreny de l'illa. La divisió atén especialment l'orientació nord o sud dels vessants de l'illa i, sens dubte, l'altitud:^[21]

Drago, símbol de la ciutat d'Icod de los Vinos.

Taginaste vermell (Echium wildpretti), flora d'alta muntanya a Tenerife.

Encara faltaria parlar de l'extensa fauna marina, entre la qual destaquen els serrànids, les salpes i els pagres. També tenen un gran interès la tortuga babaua i les colònies permanents de balenes i dofins que habiten el litoral sud de l'illa. Tenerife té un inventari faunístic que ascendeix a 56 espècies d'ocells, 13 de mamífers terrestres, 5 de rèptils, diversos milers d'invertebrats, 2 d'amfibis i 400 de peixos, a més d'algunes espècies de tortugues marines i cetacis. Entre els mamífers, el porc negre canari és una raça porcina autòctona de les Canàries. De característic pelatge negre, aquesta raça es troba principalment a Gran Canària i a Tenerife. Actualment en queden menys de 300 exemplars, i en conseqüència es troba especialment protegida. La presència del porc a les illes Canàries data des de fa 2.500 anys, on els aborígens van utilitzar la seva carn, llard, pell i ossos per obtenir aliment, conserves, vestimenta i adorns i eines.^[22]^[19] Entre els gossos, es troba el gos coniller canari, amb grans qualitats caçadores, i el Canary Dog introduït pels conquistadors. La vaca canària és autòctona de les Canàries. Localitzada a Gran Canària i Tenerife, participa en les competicions d'arrossegament de bestiar que se celebren en aquesta illa.

edita Espais naturals protegits

Mapa de classificació dels espais protegits.

Pràcticament la meitat de l'illa (48,6%)^[23] es troba sota les diferents fórmules de protecció de la Xarxa Canària d'Espais Naturals Protegits. Dels 146 espais naturals recollits per aquesta xarxa en el conjunt de l'arxipèlag,^[24] un total de 43 es troben a Tenerife, que és l'illa amb més espais d'aquesta mena.^[25] Tenint en compte el percentatge de territori protegit de cada illa respecte al total de l'arxipèlag, s'ha de destacar que Tenerife, amb un 37%, encapçala la taula.^[26] La Xarxa preveu fins a vuit categories de protecció diferents, totes representades a Tenerife: a part del Parc Nacional del Teide, té el parc natural més gran de les Canàries (Corona Forestal), dos parcs rurals (Anaga i Teno), quatre reserves naturals integrals, sis reserves naturals especials, un total de catorze monuments naturals, nou paisatges protegits i fins i tot sis llocs d'interès científic. El municipi de La Orotava pertany en gran part al Parc Nacional del Teide, i el de Santa Cruz de Tenerife està inclòs en el Parc rural d'Anaga; el 76% i el 74%, respectivament, de la seva extensió està protegida. De la mateixa manera, bona part del Parc rural de Teno és dins del municipi de Buenavista del Norte, una important part de la superfície del qual està protegida.

edita Clima

A Tenerife se la coneix internacionalment com "l'Illa de l'Eterna Primavera",^[27] gràcies sobretot als alisis, la humitat dels quals es condensa principalment a les zones de mitjanes del nord i nord-est insular, creant amplis mars de núvols que es disposen preferentment entre els 600 i els 1.800 metres d'altura.

Un altre factor que influeix en la suavitat del clima de les illes respecte del que per latitud els correspondria (desert del Sàhara), és el corrent marí fred de les Canàries, que refreda la temperatura de les aigües que banyen les costes i platges illenques respecte de l'ambiental. Finalment, també cal tenir en compte l'orografia de Tenerife.

A grans trets, el clima de Tenerife és moderat, temperat i molt suau en qualsevol estació de l'any. No hi ha períodes de fred però tampoc n'hi ha de calor asfixiant. Les temperatures mitjanes fluctuen entre els 17-18 °C a l'hivern i els 24-25 °C a l'estació estival. Evidentment, hi ha importants contrastos, com per exemple a l'hivern, quan és possible gaudir del sol a les zones de costa i alhora a 3.000 metres d'altura es veu la blanca estampa nevada del Teide, on neva cada any.^[14]

Un altre exemple de contrast climàtic es troba en les ciutats de Santa Cruz de Tenerife i San Cristóbal de La Laguna. municipis units físicament però molt diferents climàticament. En general, Santa Cruz té un clima càlid durant tot l'any, amb temperatures sensiblement superiors a les que del municipi veí de La Laguna, on sol fer més fred i la probabilitat de precipitacions és més elevada.^[28]

El nord i el sud de Tenerife també tenen diferents característiques climàtiques. A sobrevent s'enregistra un 73% de les precipitacions totals (a una altitud mitjana entre 1.000-1.200 m, i gairebé exclusivament les muntanyes de La Orotava)^[14], la humitat relativa de l'aire és superior i la insolació, inferior. El més significatiu, però, és que en tot el nord no hi ha cap indret on la pluviositat mitjana sigui inferior als 250 mm anuals, i en canvi al vessant sud de l'illa els valors pluvials són significativament més petits. Els únics reductes del sud que se salven d'aquesta situació són Masca i Güímar, probablement a causa de les seves característiques físiques, que possibiliten una presència més gran de l'alisi.^[14]

A manera d'anècdota, és interessant saber que al segle XIX els metges europeus, sobretot anglesos i holandesos, elogiaven el clima del nord de Tenerife, i el recomanaven als seus pacients per alleugerir malalties de l'edat i de l'aparell circulatori.^[29]

edita Aigua

El sòl volcànic de Tenerife, en general de caràcter porós i permeable, permet que una considerable fracció de l'aigua procedent de la pluja, unida al producte de condensacions en zones boscoses i a la provinent del desgel dels cims més elevats de l'illa, s'infiltri en el subsòl.^[30]

La construcció de pantans i preses com a principals mètodes d'obtenció d'aigua no és adient a causa d'aquestes condicions geològiques, que no permeten l'emmagatzematge del preat líquid en superfície, així com a la irregularitat de les precipitacions.

Així, la major part de l'aigua (90%) procedeix de pous i principalment de galeries, importants sistemes que serveixen per extreure el recurs hídric de l'aqüífer. En l'actualitat Tenerife disposa de més d'un miler de galeries perforades.^[31]

edita Història

edita Organització política anterior a la conquesta

Uns cent anys abans de la conquesta, existia un mencey(nom donat al monarca o rei dels guanxes de Tenerife, que regia un menceyat o territori) anomenat Tinerfe el Gran, fill del mencey Sunta. Tinerfe tenia la cort a Adeje, des d'on governava tota l'illa. En morir, els seus nou fills es van rebel·lar i es van repartir l'illa en nou menceyats ^[32] i dos achimenceyatos independents (anomenats capitanies pels conqueridors). Els menceyats i els seus menceys (cacics guanxes), per ordre de descendència, van ser els següents:

Pla territorial de Tenerife previ a la conquesta.

També existia l'achimenceyato de Punta del Hidalgo, governat per Aguahuco (l'"Hidalgo pobre", fill il·legítim del Gran Tinerfe), i Zebenzui.

edita Conquesta

Al desembre de 1493, Alonso Fernández de Lugo va obtenir dels Reis Catòlics la confirmació dels seus drets de conquesta sobre l'illa de Tenerife. A l'abril de 1494, procedent de Gran Canària, el conqueridor va desembarcar a la costa de l'actual Santa Cruz de Tenerife amb una tropa de peninsulars, canaris (de La Gomera i grancanaris, sobretot) formada per uns dos mil homes de peu i dos-cents a cavall. Després d'aixecar un fortí, es va disposar a endinsar-se cap a l'interior de l'illa.^[33]

Primera batalla d'Acentejo, el 1494.

Els menceys de l'illa de Tenerife van prendre diferents actituds en el moment de la conquesta. Es van constituir el "bàndol de pau" i el "bàndol de guerra": el primer estava integrat pels menceyats d'Anaga, Güímar, Abona i Adeje, i el segon, per Tegueste, Tacoronte, Taoro, Icode i Daute. El bàndol de guerra es va enfrontar tenaçment als castellans durant els dos anys que va durar la conquesta de Tenerife. Les tropes castellanes van caure derrotades a mans dels guanxes a la Primera Batalla d'Acentejo, el 1494. Tanmateix, els guanxes, superats per la tecnologia dels conqueridors i per les noves malalties que portaven, a les quals no eren immunes, van caure davant les tropes de la Corona de Castella a la Batalla d'Aguere i a la Segona Batalla d'Acentejo; la conquesta va culminar el setembre de 1496.^[33]

Com a la resta de les Illes, molts dels aborígens van ser esclavitzats, especialment els pertanyents al "bàndol de guerra". A més, bona part de la població indígena va sucumbir a malalties importades com la grip i, probablement, la verola, davant les quals aquella societat neolítica no havia desenvolupat el seu sistema immune a causa de l'aïllament en què vivien. Després de la conquesta, i especialment durant el segle posterior, es va anar produint una repoblació i colonització gradual de l'illa amb l'arribada d'immigrants provinents de diversos territoris pertanyents a l'incipient imperi espanyol (Portugal, Flandes, Itàlia, Alemanya).

Els boscos de Tenerife es van veure afectats pel creixement de població i per la conseqüent necessitat d'obtenir terrenys espaiosos que permetessin l'explotació agrícola per a consum propi i per a l'exportació. Així, a començaments del segle XVI es va introduir el conreu de la canya de sucre; en segles successius l'economia de l'illa es va centrar en l'aprofitament d'altres cultius, com ara la vinya i la cotxinilla per fabricar tints, així com el plàtan.^[15]

edita L'atac d'Horatio Nelson

Horatio Nelson cau ferit durant l'atac, per Richard Westall.

Tenerife va ser atacada, com les altres illes, per corsaris de diverses nacionalitats (francesos, anglesos, holandesos i barbarescs) diverses vegades al llarg de la seva història, depenent de les aliances i guerres d'Espanya. Entre aquests atacs destaca pel seu lloc a la història el que van llançar els britànics el 1797.^[34]

El 25 de juliol, l'almirall Horatio Nelson va atacar Santa Cruz de Tenerife, capital de l'illa i comandament de la Capitania General. Després d'un ferotge atac, la defensa organitzada pel general Gutiérrez va repel·lir els britànics. Nelson va perdre el braç dret per una bala de canó (diu la llegenda que del canó "Tigre") mentre intentava desembarcar a la costa de la zona de Paso Alto.^[15]

El 5 de setembre, un altre intent de desembarcament a la regió de Puerto Santiago va ser repel·lit pels habitants de la vall de Santiago del Teide, que van llançar pedres als britànics des de dalt dels penya-segats de Los Gigantes.

edita Emigració a Amèrica

Tenerife, de la mateixa manera que altres illes, ha tingut una estreta relació amb Amèrica. Des dels inicis del procés de colonització del Nou Món, van ser diversos els vaixells que abans de solcar l'Atlàntic van fer escala a l'illa i van sumar al passatge nombrosos de Tenerife que van formar part de les expedicions de conquesta o que simplement van partir cap al continent americà a la recerca de millors garanties de futur. Paral·lelament, a banda del trànsit humà va ser important el bescanvi d'espècies animals i vegetals que es va establir entre les dues terres.^[36]

Després d'un segle i mig de relatiu creixement, vora l'any 1670 el complicat comerç exterior del sector vitivinícola propicia l'emigració de moltes famílies, especialment cap a Veneçuela i Cuba. A més, per aquestes dates la Corona de Castella mostra el seu interès de poblar les zones deshabitades d'Amèrica per evitar que les ocupessin altres potències, com havia passat en el cas dels anglesos amb Jamaica o dels francesos amb les Guaianes o l'oest de la Hispaniola, de manera que importants remeses de canaris, i entre ells habitants de Tenerife, parteixen cap al nou continent. La creixent agricultura del cacau a Veneçuela i del tabac a Cuba a finals del segle XVII i començaments del XVIII va contribuir a la despoblació quasi íntegra de localitats com Buenavista del Norte, Vilaflor o El Sauzal. Testimoni de la història emigrant de l'illa és la fundació als afores de Santo Domingo del poblat de San Carlos de Tenerife el 1684. Aquest poblat, fundat essencialment per immigrants de Tenerife, es va crear amb un clar objectiu estratègic, ja que permetia preservar la ciutat del setge dels francesos establerts a la part occidental de l'illa Hispaniola. Entre el 1720 i el 1730 la Corona va traslladar 176 famílies canàries, nombroses de les quals de Tenerife, a l'illa caribenya de Puerto Rico. El 1726, unes 25 famílies canàries van emigrar a Amèrica per acabar fundant la ciutat de Montevideo. Quatre anys més tard, el 1730, va partir un altre grup que l'any següent fundaria la ciutat de San Antonio de Texas (Estats Units). Després, entre el 1777 i el 1783 el port de Santa Cruz de Tenerife acomiada els fundadors de Saint Bernard, a l'estat de Louisiana, i també algunes remeses que van a Florida.^[36]

Desgraciadament, els problemes econòmics derivats de l'escassetat de matèries primeres i de la llunyania respecte d'Europa fan que l'emigració al continent americà, eminentment a Cuba i Veneçuela, continués en els segles XIX i començaments del XX. Des de fa dècades, però, amb les noves polítiques de protecció de l'economia canària i amb l'apogeu de la indústria turística, la dinàmica migratòria s'ha invertit, i avui és Tenerife la que atén el retorn d'aquests illencs, els seus descendents i altres immigrants, fent perdurar el flux que va començar cinc segles enrere.^[36]

edita Erupcions volcàniques històriques

Volcà Chinyero, al municipi de Santiago del Teide, darrera erupció volcànica a Tenerife l'any 1909.

Les erupcions volcàniques que hi ha hagut a Tenerife de les quals es té indubtable constància històrica es limiten a quatre. La primera va ser l'any 1704, quan van entrar en erupció, de manera sincrònica, els volcans d'Arafo, Fasnia i Siete Fuentes. Dos anys més tard, el 1706, hi va haver l'erupció més important que es recorda quan va entrar en erupció el volcà de Trevejo, que va llançar grans quantitats de lava que van sepultar la ciutat i el port de Garachico, en aquells dies el més important de l'illa. L'última erupció volcànica del segle XVIII es va produir el 1798 a Las Cañadas de Teide, concretament a Chahorra. Finalment, el 1909 l'activitat eruptiva va afectar el volcà de Chinyero, al municipi de Santiago del Teide. Des d'aleshores no hi ha hagut noves erupcions. A més, malgrat la naturalesa absolutament volcànica de Tenerife, els quatre episodis eruptius històrics no han ocasionat cap víctima mortal.^[37]

edita Història recent

Altres visitants menys hostils arribarien a l'illa en segles successius. El naturalista Alexander von Humboldt va pujar el pic del Teide i va comentar la bellesa de l'illa. Nombrosos turistes van començar a visitar Tenerife des de la dècada del 1890, especialment les ciutats del nord de Puerto de la Cruz (primer municipi turístic de Tenerife per l'orde ministerial del 13 d'octubre de 1955, que el va declarar lloc d'interès turístic)^[38] i Santa Cruz de Tenerife.

El març del 1936, el general Francisco Franco va ser destinat a Tenerife pel govern republicà, temorós de la seva influència militar i política, per allunyar-lo dels centres de poder. A la Montaña de la Esperanza, al municipi d'El Rosario, Franco va organitzar la conspiració militar que donaria lloc a la Guerra civil espanyola i a la caiguda de la Segona República.

La col·lisió entre dos avions succeïda el 27 de març del 1977 a l'aeroport de Los Rodeos, al nord de l'illa, continua sent un dels accidents amb més morts de la història de l'aviació.^[39] Els avions implicats en la tragèdia tenien com a destí Gran Canària, però van ser desviats a Los Rodeos a causa de l'explosió d'una bomba (suposadament col·locada pel grup independentista MPAIAC) a l'aeroport grancanari.

edita Símbols de l'illa

Bandera de Tenerife.

La bandera de Tenerife va ser adoptada originàriament el 1845 a manera de distintiu o bandera de matrícula del que aleshores s'anomenava província marítima de les Canàries, amb base al port de Santa Cruz de Tenerife. Ara com ara, aquesta ensenya representa tota l'illa de Tenerife. Va ser aprovada a instàncies del Cabildo Insular per l'ordre del govern de les Canàries del 9 de maig del 1989, publicada el 22 de maig del 1989 al Butlletí Oficial de les Canàries.^[40] Està composta per una creu blanca sobre fons blau. La creu és en forma d'aspa, l'anomenada Creu de Sant Andreu, i és una cinquena part de l'amplada total del pany. El color blau marí representa el mar, i el color blanc representa la blancor de la neu que cobreix el Teide durant l'hivern.

La bandera de Tenerife és molt semblant a la d'Escòcia, encara que aquesta última té un color blau més clar (definit com Pantone 300), mentre que la de Tenerife és blau marí.

Escut del Cabildo Insular de Tenerife.

L'escut heràldic de Tenerife va ser atorgat el 23 de març del 1510 mitjançant un diploma reial concedit pel rei Ferran el Catòlic; va ser expedit a Madrid a nom de la seva filla Joana I de Castella. L'escut es descriu en camp d'or, amb un Sant Miquel armat (l'illa va ser conquerida el dia de Sant Miquel) superant una muntanya del seu color natural de la qual en surten flames, i que representa el pic del Teide. Sota aquesta muntanya hi ha l'illa, de sinople, sobre ones blau i argent. A la dreta s'observa un castell de gules, i a l'esquerra un lleó rampant de gules. L'escut que fa servir el Cabildo Insular difereix del que utilitza l'ajuntament de La Laguna en el lema que apareix a la bordura d'unes branques de palma.^[41]

Segons una llei del govern de les Canàries, els símbols naturals de l'illa són el pinsà blau i el drago.^[42]

edita Govern

Cabildo de Tenerife, a Santa Cruz de Tenerife.

L'òrgan de govern de l'illa és el Cabildo de Tenerife,^[43] amb seu a la plaça d'Espanya de Santa Cruz. L'organització política de les Canàries es caracteritza perquè no té òrgan polític provincial, sinó que en cada illa hi ha un cabildo insular propi. A Tenerife, el seu president actual és Ricardo Melchior Navarro (Coalició Canària). Des que es va constituir, el març del 1913, el cabildo disposa d'una àmplia sèrie de competències pròpies, avui recollides a l'Estatut d'Autonomia de les Canàries i regulades per la Llei 14/1990, de 26 de juliol, de règim jurídic de les administracions públiques de les Canàries.^[44]

edita Divisió territorial

Divisió municipal de l'illa de Tenerife.

L'illa de Tenerife està dividida en 31 municipis. Només tres no tenen costa: Tegueste, El Tanque i Vilaflor, que destaca a més a més pel fet de ser el municipi més alt de totes les Canàries, ja que la seva capital és a 1.400 metres d'altitud.

El municipi més extens, amb 207,31 km², és el de La Orotava, que abasta gran part del Parc Nacional del Teide. El municipi més petit de l'illa i de l'arxipèlag és Puerto de la Cruz,^[45] amb una superfície inferior als 9 km².

La gran majoria d'aquests municipis conflueixen a la zona de cimera central de l'illa i des d'aquí s'estenen cap a la costa, orientant-se uns cap al nord i d'altres cap al sud.

Paral·lelament, és freqüent trobar un altre tipus de divisió insular, que és la que estableix el territori segons una Zona Metropolitana, prop de l'àrea d'influència de les ciutats de Santa Cruz i La Laguna. D'acord amb aquesta divisió, hi ha la Zona Nord (els municipis que s'obren a l'oceà pel nord) i la Zona Sud (els que ho fan cap al sud). Aquesta divisió i la municipal es poden observar al mapa de la dreta.

A continuació es mostra la relació de tots els municipis de Tenerife ordenats alfabèticament:

edita Demografia

L'illa de Tenerife, la més poblada de l'arxipèlag, tenia l'1 de gener del 2007 i segons fonts de l'INE un total de 865.070 habitants censats, dels quals prop d'un 25% (220.902 habitants) ho estaven a la seva capital, Santa Cruz de Tenerife, i prop del 50% (424.200 persones) ^[46] a la seva àrea metropolitana.

Evolució demogràfica de Tenerife.

A la ciutat de Santa Cruz de Tenerife la segueixen en població San Cristóbal de La Laguna (144.347), Arona (72.328), La Orotava (40.644), Adeje (38.245), Los Realejos (37.224), Granadilla de Abona (36.224) i Puerto de la Cruz (31.131). Fins aquí els municipis que sobrepassen els 30.000 habitants. El municipi de Vilaflor és el de menys població de tota l'illa (1.900). A més, Tenerife té un nivell molt alt de població no censada, que l'elevat nombre de turistes que rep anualment i els creixents fenòmens migratoris posen de manifest.

Els darrers anys Tenerife ha experimentat un notable creixement de la població, molt per damunt de la mitjana estatal. L'any 1990 un total de 663.306 habitants estaven censats a l'illa, xifra que va augmentar fins els 709.365 habitants l'any 2000. Aquestes dades reflecteixen un increment de 46.059 persones o, el que és el mateix, un creixement del 0,69% anual en el decenni 1990-2000. Tanmateix, en els últims set anys, (2000-2007) la taxa de creixement s'ha multiplicat per 4 o per 5, fins arribar al 3,14% anual. La població ha augmentat en aquest últim interval de temps un total de 155.705 persones, fins assolir la xifra actual de 865.070 habitants.^[47]

Aquests resultats refermen la dinàmica actual de poblacions a Espanya, on des de finals del segle passat l'important nombre d'immigrants arribats ha permès invertir el panorama que l'enfonsament de la taxa de fertilitat havia dibuixat des del 1976. Des del 2001 la taxa de creixement a Espanya s'ha situat al voltant del 1,7% anual, contrastant amb el 3,14% que ha experimentat l'illa de Tenerife, un dels territoris de l'Estat amb un increment més gran en aquest període. ^[48]

edita Economia

Encara que l'economia de Tenerife està altament especialitzada al sector serveis, que integra un 78,08% de la seva capacitat de producció total, la importància de la resta de sectors és clau per a un desenvolupament harmònic del seu teixit productiu. En aquest sentit, el sector primari, que només representa el 1,98% del producte total, uneix activitats d'especial sensibilitat i per al creixement sostenible del territori insular. El sector energètic que contribueix amb un 2,85% exerceix un paper primordial a la implantació d'energies renovables. El sector industrial que participa en un 5,80% es configura com una activitat d'interès creixent per a l'illa, a la vista de les noves possibilitats que generen els avenços tecnològics. Finalment, el sector de la construcció amb un 11,29% del producte total té un caràcter estratègic prioritari, atès que és un sector amb relativa estabilitat que permet múltiples possibilitats de creixement.^[49]

edita Turisme

Platja de Las Américas, gran centre turístic a Tenerife

Com s'indicava al paràgraf anterior, l'economia de Tenerife, a l'igual de la d'altres illes de les Canàries, es basa fonamentalment en el turisme (60% del PIB). Ja al segle XIX i gran part del XX destacava l'afluència de turisme estranger, sobretot de l'anglès degut als interessos agraris que posseïa en aquesta illa.

Més tard amb les guerres mundials aquest sector es ressent, però entrada la segona meitat del passat segle comença a evolucionar d'un mode molt notable. En un principi destaca el Puerto de la Cruz pel seu bondadós clima i per tots els atractius que la Vall de La Orotava concentrava, però perseguint captar el turisme de sol i platja, prop de 1980 neix el boom turístic del sud de Tenerife, on destaquen ciutats com Arona o Adeje, al voltant de centres turístics com Los Cristianos o platja de Las Américas que avui alberguen més del 65% de les places hoteleres de tota l'illa. Tenerife rep cada any més de 5.000.000 de turistes, estant d'aquesta manera, per entre tot l'arxipèlag canari, l'illa preferida sobre això. Tanmateix, aquesta dada també fa palesa la gran quantitat de recursos que aquesta activitat consumeix (espai, energia, aigua).^[15]^[50]

edita Agricultura i pesca

Malgrat la intensa participació del turisme al PIB de Tenerife, ^[51] i per tant el sector serveis, el sector primari, la indústria i el comerç són responsables del 40% restant. En concret el sector primari ha perdut la seva tradicional importància a la renda insular a favor de la indústria i els serveis.

La contribució del sector agrari al PIB no arriba al 10%, encara que la seva aportació a l'illa és vital ja que genera beneficis difícilment mesurables, que es relacionen amb el sosteniment de l'estampa rural i el manteniment de valors culturals de Tenerife. El sector agrari es desenvolupa al vessant septentrional, lloc en què els conreus es distribueixen en base a l'altitud: a la zona costanera es cultiven principalment tomàquets i plàtans, productes tots dos d'elevada rendibilitat ja que s'exporten a la Península i a la resta d'Europa; en la zona intermèdia proliferen els cultius de secà, sobretot patates, tabac i blat de moro; a la zona meridional té rellevància el cultiu de la

Tenerife.html

Taula de continguts